Societat grisa (catalán)

Dos quarts de vuit del matí, arribo al menjador i veig la meva mare, pren ràpid el seu cafè i surt per la porta sense dir un simple "adéu". Ni tan sols el cop de porta de la meva mare treu al meu pare la vista del cafè, que el mira amb ulls cansats i apagats.

Passen els minuts i el pare segueix el camí de la mare, surt amb el telèfon a l'orella, fen crits que jo no arribo a trobar-los el sentit, ni a ells ni al pare, sempre malhumorat.

Obro la porta del carrer per veure un món gris, amb persones que caminen pel carrer com zombis, malhumorades, descontentes i infelices. Només veig un lloc d'hipocresia, ple de persones que creuen ser feliços per fer servir una mascara que amaga falsos somriures. No s'adonen, que veuen la vida amb ulls massa oberts i el cor massa tancat.